Com molts de vosaltres sabeu, fa uns dies va morir en Carles
Capdevila, filòsof i periodista, “abduït” per tot allò que té relació amb
l’educació, els fills, els pares, els mestres, l’entorn educatiu...
Molts de vosaltres el coneixíeu, doncs era una persona del
barri. Ben segur que l’havíeu vist atrafegat per la vorera, o per l’Europa en
algun partit de futbol o en algun concert de la coral dels seus fills, o per
diverses associacions del barri, sempre amb algun dels seus quatre fills al
costat. O potser, alguns recordareu quan, ja fa uns anys, va venir a un dels
edificis de l’escola quan començava a fer monòlegs sobre la paternitat.
Des de l’escola, volíem dedicar-li aquest petit espai com a
homenatge, doncs en la seva vida professional sempre va tenir les famílies, les
escoles i tot allò que ho envolta com a una de les prioritats de la nostra
societat.
La nostra societat té pocs espais on l'educació es consideri essencial
i prioritària, on es valori, i on es tracti amb aquella subtilesa i aquell bon
humor. És per això que volem compartir
amb vosaltres el seu últim escrit publicat a l’Ara al mes de maig (podria ser
qualsevol dels molts que va escriure ), així com un vídeo que segur que ens
farà somriure a tots.
Que tots aquests sentits que ell proclamava: el sentit comú,
el sentit del ridícul, el sentit de la responsabilitat, el sentit moral i el
sentit de l’humor ens arribin a tots i ens facin pensar una miqueta en la
nostra tasca com a mares, pares, mestres...
Diguem-nos coses boniques
CARLES CAPDEVILA ACTUALITZADA EL 27/05/2017
QUAN PARLO en algunes xerrades de
“viure amb humor”, no vull dir que riguem tot el dia. Ni es pot ni cal. Tenir
humor vol dir tenir moral, i tenir moral vol dir tenir valors. Estar d’humor
vol dir tenir una bona disposició, ser positiu. Si a sobre la ironia ens
acompanya, trobarem complicitats i somriures o rialles que ens ajudin a superar
mals moments.
En temps difícils, i els actuals ho
són, l’actitud marca la diferència. I aquesta s’alimenta de l’autoestima, que
no deixa de ser el balanç de com estem amb nosaltres mateixos quan passem
comptes. Tendim a carregar o descarregar l’autoestima en funció del que diuen o
pensen de nosaltres. Aquest carregador sembla fàcil i és enganyós, perquè donem
massa pes a la valoració de l’altre, que sempre serà apressada o s’expressarà
en likes superficials a les xarxes. En una
societat competitiva costa trobar elogis personalitzats i de veritat, tots anem
prou enfeinats.
Fa temps que penso que el més
important, el més decisiu, el més transformador, és el que ens diem a nosaltres
mateixos. De la mateixa manera que si ens agradem al mirall aquell dia sortirem
amb més ànims al carrer, és bo treballar un altre mirall, l’interior, i no
demanar-li qui és més bonic, sinó dir-nos coses boniques. No es tracta
d’ensabonar-nos ni d’enganyar-nos, que tractant-se de nosaltres mateixos no
colaria. L’exercici és més seriós. Cada dia de la nostra vida té dues versions,
la cara A i la cara B. I com que està de moda la queixa, i pensar que els
altres tenen més sort i mai rebem el que ens mereixem, solem ficar-nos al llit
carregats de retrets contra el món. Si hi penses bé i ho treballes, cada dia
t’ha dut coses bones, aprenentatges enriquidors. I si els vas recordant, si
construeixes un relat cert sobre la part positiva del que et va passar ahir,
sortiràs a afrontar l’avui amb més ganes.
